Quan estava naixent la comadrona ja ho va advertir :
- Tranquila senyora que això va per llarg....
I així va ser. Vaig treure el cap a les dotze i les cames m'acabaven de sortir a dos quarts d'una. Dos metres i trenta centímetres de cames.
Els pares van provar de posar-me al bressol, però el genolls em tocaven al sostre. Vaig dormir uns dies a terra, al damunt d'una tovallola fins que el pare va tenir temps de fer un forat a la teulada, amb una claraboia, per què els genolls sortíssin enfora.
No vaig poder anar a l'escola per què no hi cabia, als quatre anys les meves cames ja medien sis metres, mentre la resta del cos era normal.
Per sort, el meu avi que era fuster, en veure les dificultats que tenia per seure sense que les cuixes em tapèssin les orelles, va decidir fer una cadira a la meva mida.
Però com que no cap a dins de casa, la tinc a fora al carrer i quan m'hi assec veig la gent com passa i tots aixequen el cap per saludar-me!!!
Del segon volum de la primera trilogia en edició facsímil de : "Cames ajudeu-me !!!", text atribuit sense tenir-ne massa certesa a Pep Lollarg.
